L'existència dels krats remuntava a uns temps previs als humans, als metems i als mateixos numans. Milions d'anys enrere, quan els eodus van començar a minvar, els krats van començar a apoderar-se lentament de la majoria de terres de Ferma. Com correspon a tots els membres del gènere dragònid, s'alimentaven del foc que aflorava dels abundants volcans existents al Món Jove, i creixien en nombre de manera exponencial. Portaven el terror a les llars d'altres races com els gnaris i els gudens, emportant-se l'esperança en núvols eixordadors d'ales negres, urpes blanques, pells vermelles escamoses i flamarades encegadores. La raó d'existir d'un krat era divertir-se, sempre a partir del terror i la destrucció de segons. La pròpia raça fou víctima de massacres sense precedents perpetrades per reis i generals eternament ansiosos de guerra, i l'equilibri de la vida a Ferma va trencar-se greument.
L'obertura de les portes daurades, però, canvià als krats d'igual manera que ho feu amb tot. Els qui vingueren escamparen ràpidament la pau derrotant fàcilment als líders bel·ligerants i tapiant tots els volcans de Ferma, exceptuant-ne dos. Ensenyaren als krats a aprofitar el seu potencial per construir immenses ciutats on la prosperitat no conegué comparació universal, i a alimentar la seva ànima amb creació, coneixement i plaer pacífic. També els ensenyaren a alimentar-se físicament d'altres elements naturals diferents al foc interior, incorporant la dieta dels gnaris i la dels gudens.
Amb el temps la raça krat va disminuir en estatura i pes, i el seu físic depredador va suavitzar el seu aspecte. Alguns krats van començar a néixer amb la pell de diferents colors, i aquest fet va fer-los diversos també en pensament i habilitats. Uns mil·lennis després de l'obertura de les portes, no existia un sol krat a Ferma que no fos un mestre agricultor, enginyer o poeta, i la seva convivència amb les altres races no podia ser més enriquidora ni digna. Gràcies a la transformació de la raça krat, els gnaris i els gudens van prosperar com mai ho havien pogut fer des de la seva aparició, i teixiren conjuntament comunicacions diverses, construint fins i tot una gran ciutat al centre de Ferma com a símbol de la nova unió. La ciutat, anomenada Obuun, emmirallava als residents tant com als propis visitants, que acudien en massa sense acabar d'omplir-la mai per a poder gaudir, ni que fos un breu temps de la seva vida, de l'esplendor que desprenia i el benestar que transmetia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada