Un món trencat

Quan les portes daurades es van tancar, ho van fer per sempre. Els qui les havien creuat van marxar, com correspon a l'Ordre dels Móns, però deixaren rere seu un missatge d'omnibellesa que va perviure moltes edats. Malauradament, tot té un final en aquestes terres, i el temut dia de l'oblit va arribar silenciós però implacable.

Passades les eres, set regnes es repartien muntanyes i valls: Adzak, Kruun, Bansé, Ombie, Delcos, Pretel i Sum. El seu poder era semblant però la seva naturalesa completament diferent. En el seu si habitaven les diferents races intel·ligents, entre les quals destacaven els krats, els metems i els humans. Altres races també hi eren presents però en menor mesura, ja que els seus dies d'esplendor havien quedat enrere, com era el cas dels gnaris, els eodus i els numans. 

A Ferma la convivència era difícil. La guerra havia gravat roca, pells i cors de forma indiferent. El pes de segles sembrats de disputes i massacres es notava en l'aire carregat de diversos territoris. La pau era un record no viscut per la immensa majoria d'éssers vivents, una nostàlgia d'ànima que la ment no entenia. La violència organitzada era el pa de cada dia, qüestionar-la en públic suposava un motiu de rialla, d'una manera semblant al qui nega la sang, el sol o l'aire.

Els krats i els humans eren les dues races dominadores per excel·lència. Si bé els metems i els eodus també eren violents, els uns no eren organitzats i els altres no eren abundants. Tres dels set regnes eren governats per dinasties krat, dues d'elles especialment cruels en la governació interior (Kadon a Adzak i Kerten a Kruun) i l'altra més transigent però sensiblement expansionista (Eolum a Bansé). Els humans dirigien dos altres regnes, un governat amb mà de ferro (pel rei Uoden de Ombie) i l'altre també expansionista però internament benestant (República de Delcos).

Dels gnaris, éssers nobles i respectuosos, era encara el regne de Pretel, un dels més antics i temuts per totes les races. La seva situació geogràfica allunyada de la resta de regnes l'havia permès subsistir, ajudat per la llegenda i la superstició humanes, però les seves capacitats havien minvat notablement després del seu Migdia. Sum, a la fi, era la terra dels numans, una altra raça antiga que portava mil·lennis essent lentament substituïda pels humans, la seva evolució immediata. Tot i això, l'espècie humana havia quedat endarrerida respecte la sensibilitat natural dels seus baixos predecessors. Sum portava segles defensant-se dels atacs constants d'humans i krats, i sobrevivia gràcies a una tenacitat admirable. 

D'aquest món trencat en nasqueren les llegendes, les Llegendes de Ferma.